Enllaç permanent

0

Okupes a København: Ungdomshuset

segell-ungdomshuset

El BZ-bevægelsen, o moviment okupa, té un fort arrelament a Dinamarca. Ja fa molts anys que hi ha munts de cases okupades al llarg del país: vivendes, centres socials… fins i tot barris sencers com ara Christiania, a la pròpia capital. L’any 2007 s’en va sentir parlar molt als mitjans de comunicació internacionals, per un esclat de violència als carrers de Copenhaguen que no es veia des de la Batalla de Ryesgade del 1986. Les imatges de la capital danesa mostraven enfrontaments entre grups organitzats i la policia en una mena de caos civil incontrolable, poc habitual per a una capital de l’Europa del nord, on suposadament la sang és menys calenta i el diàleg en casos de conflicte, més civilitzat.

Façana d'Ungdomshuset. Foto: Jens Nørgaard Larsen

★ Vi er dem, de andre ikke vil lege med: “Som aquells amb qui els altres no poden volen jugar” parafrasenjant una canço de Kim Larsen.
Noget er værd at kæmpe for… “Per algunes coses val la pena lluitar”.

Segell UngdomshusetLa informació als mitjans va ser massa simplista. Els esdeveniments que van tenir lloc a Copenhaguen intermitentment al llarg dels anys 2007 i 2008 es resumia així: “Un munt de violents [sic], danesos i de la resta d’Europa, destrossen els carrers de Copenhaguen i es confronten amb la policia per què l’ajuntament vol desallotjar un casa okupa”. Res més. Doncs bé, la casa en qüestió és Ungdomshuset (La casa del Jovent), un edifici originalment anomenat Folkets Hus (La casa del Poble) que se situava al carrer Jagtvej 69 al barri de Nørrebro, des que es va acabar de construir el 12 de novembre de 1897 fins que va ser enderrocada el 5 de març del 2007.

Aquest article pretén explicar la història d’Ungdomshuset amb extensió. Espero que us agradi.

 

Fonts

Abans de començar us he de parlar de les fonts que he utilitzat per elaborar aquest article. No vaig ser presencialment a cap dels esdeveniments que descric, ni n’he trobat massa informació als diaris i televisions “convencionals” i és per això que m’agradaria deixar ben clar aquest punt.

L'Aktion G13 a les notícies d'EuronewsLa majoria de documents que he consultat no els signa cap periodista professional i l’informació que es pot trobar a la xarxa és un trencaclosques amb subjectivitats i incorreccions difícils de reconèixer. Moltes de les referències que he trobat són ara enllaços trencats que han deixat de ser allotjats al lloc web on eren. En el pitjor dels casos han desaparegut llocs web sencers. Molts dels rastres que he seguit els ha esmicolat el pas del temps. Per altre banda hi ha documents interessants només disponibles en danès, o algun en francès, que són llengües que no domino. Per sort m’han ajudat en aquest punt. Agraeixo especialment el meu amic Martin Lundsteen, que m’ha ajudat amb el danès.

Els arxius que he utilitzat per documentar-me són: articles, vídeos, fotografies, fòrums i cròniques minut-a-minut. Molts dels articles són vivències personals de persones que eren als llocs dels fets. Hi ha molts vídeos i galeries de fotografies que m’han ajudat a obtenir una idea concreta de les vivències i les localitzacions dels esdeveniments. També hi ha vídeos documentals semi-professionals interessantíssims per agafar una visió general. Molts fòrums de discussió reflecteixen la posada en comú d’iniciatives, la presa de decisions prèvia als esdeveniments, o les impressions en calent després dels fets… Les cròniques minut-a-minut, més conegudes com a tickers, són un registre d’actualitzacions en forma de petits missatges. La seva intenció original és servir d’informació rellevant al moment dels fets. El seu valor és incalculable per fer el seguiment d’un esdeveniment al cap dels anys.

 

Dramatis Personae

Egon Weidekamp a una entrevista televisivaEgon Weidekamp

“Els hi donem una casa i així ens deixaran en pau.”

Alcalde social-demòcrata de Copenhaguen de l’any 1976 al 1989. Després de moltes protestes i aldarulls a la ciutat va cedir Ungdomshuset l’any 1982. La seva política es va centrar en millorar els habitatges de la ciutat de Copenhaguen. Quan va deixar el seu càrrec, va afirmar que s’en penedia de dues de les seves accions com a alcalde: el tancament del servei de tramvies de la ciutat i haver cedit Ungdomshuset al jovent.

 

Mads Ananda Lodahl. Foto: Alex GiegoldMads Ananda Lodahl

“Si aquesta casa desapareix, serà difícil trobar un altre lloc com aquest a Dinamarca.”

Un dels activistes d’Ungdomshuset. Va agafar cert renom per les seves aparicions a la televisió, una d’elles entrevistant-se amb amb el conseller de cultura Martin Geertsen i el paper principal al documental “69” de Nikolaj Viborg. Actualment escriu un blog a modkraft.dk, on principalment lluita per els drets dels homosexuals. El seu blog és un dels més llegits de la plataforma.

 

Ruth Evensen. Foto: Anders Kristensen/ScanpixRuth Evensen

“La nostra política és no negociar amb terroristes, perquè això només genera més terror.”

Líder espiritual de la secta cristiana Faderhuset. Proclama tenir el do de parlar directament amb Déu déu i és una gran homòfoba i opositora del dret d’abortar. L’ésglèsia lliure Faderhuset és la propietària legal d’Ungdomshuset des que el 2001 adquirís la societat Human A/S, anterior propietària de la casa.

 

Knud Foldschack. Foto: Finn FrandsenKnud Foldschack

“Si no accepten les normes que hem establert, llavors seurem amb ells i parlarem del que calgui fer per que ens entenguem.”

Advocat d’Ungdomshuset i portaveu de la Fundació Jagtvej 69. La fundació es va crear per adquirir Ungdomshuset legalment i es van fer vàries ofertes de compra a Faderhuset que sempre van ser refusades. També és l’advocat de Fristaden Christiania, Ciutat lliure de Christiania, un barri de Copenhaguen autoproclamat autònom. Té el seu propi gabinet d’avocats amb Lulla Forchhammer.

 

Ritt Bjerregaard. Foto: Jens DreslingRitt Bjerregaard

 “La ciutat no està obligada a donar un tracte preferent a aquests joves.”

Alcaldessa social-demòcrata de Copenhaguen de l’any 2006 al 2009. La seva postura de no negociació va ser inflexible i va desallotjar Ungdomshuset el 2007. Les manifestacions quasi setmanals i la pressió social en general van obligar-la a cedir un nou espai el 2008.

 

Importància històrica i cultural

Cartell del concert de Nick Cave el 16 de juny de 1985

Cartell del concert de Nick Cave el 16 de juny de 1985.

En primer lloc ungdomshuset té una importància eminentment històrica. L’edifici es va construir el 1897 per a ser seu del Partit Obrer. Hi van passar personatges il·lustres com ara la feminista alemana Clara Zetkin, la marxista polaca Rosa Luxemburg i el líder comunista rus Vladímir Ilich Uliánov “Lenin”. S’hi van organitzar tot tipus d’actes rellevants vinculats a la lluita obrera. Hi destaquen la Conferència Internacional de Dones on Zetkin va proposar la idea d’un dia internacional de les dones pel 8 de Març i actes lúdics com tornejos de boxa i mostres de dansa.

Per altra banda des que el 1982 va ser cedit al moviment okupa, part dels esdeveniments i concerts que hi han tingut lloc, li han conferit una importància cultural addicional. Hi van actuar l’islandesa Björk, els canadencs DOA, els nord-americans MDC, l’australià Nick Cave i els nord-americans NOFX així com un munt d’altres bandes locals i internacionals, sovint de l’escena punk i metal.

A qui pertany Ungdomshuset?

Després del seu ús original vinculat amb el moviment obrer, la inicialment anomenada Folkets Huset va passar per varis propietaris.

En venda. Foto: Scanpix

Es ven. Inclou 500 llença-pedres, [marxistes] autònoms, psicòpates violents de l’infern.

  • 1897: Moviment obrer.
  • 1950-60: El va comprar la cadena de supermercats danesa Brugsen.
  • 1978: Al no poder adaptar-lo, per motius històrics, el van vendre a l’escola de música folklòrica Tingluti.
  • 1980: L’escola el va revendre pocs anys després a l’ajuntament de Copenhaguen per què no es podia fer càrrec de les reparacions degudes a una fuita d’aigua a l’edifici.
  • 1982: L’alcalde Egon Weidekamp, per evitar els creixents aldarulls a la ciutat, i cansat d’un parell d’anys intentant evitar l’okupació, cedeix* l’edifici als joves, que el reanomenaran Ungdomshuset. *Aquest és un punt delicat que centra molts dels arguments a favor i en contra, per què en principi l’ajuntament en conserva la propietat.
  • 2000: L’ajuntament el ven a l’empresa Human A/S per què els residents no paguen la renda acordada.
  • 2001-02: La secta Faderhuset adquireix Human A/S i totes les seves propietats, entre les quals hi ha la casa.

Faderhuset es va proposar foragitar els habitants de la casa i exercir els seus drets com a propietaris legals. Ruth Evensen s’ho va prendre com una creuada contra el mal que personificaven aquells joves provocadors d’aspecte agressiu que omplien els carrers amb pintades, es drogaven i escoltaven música infernal a tot volum.

Hi va haver vàries demandes i judicis creuats entre habitants i propietaris, tant contra membres d’ambdós col·lectius, com contra els col·lectius en sí. També hi va haver moltes manifestacions i accions invasives per part d’ambdós bàndols. Els okupes van interrompre cerimònies de la secta i la secta va intentar reocupar la casa per la força. En més d’una ocasió hi va haver ferits, tant de totes dues bandes, com de la policia.

 

La Fundació Jagtvej 69

Fundació Jagtvej 69

Knud Foldschack i altres membres de la Fundació (Fonden) Jagtvej 69.

En un intentent d’apaivagar l’escalada de violència entre okupes, Faderhuset i la policia, es va decidir fer una oferta de compra per tal d’adquirir legalment la casa a Faderhuset. Els okupes, amb el prestigiós advocat Knud Foldschack del seu costat, van crear la Fundació Jagtvej 69, organització que s’encarregaria de les negociacions per dur l’adquisició a terme.

A les primeres reunions, tant l’alcaldessa Ritt Bjerregaard, com el director de la Policia Hanne Bech Hansen van reconèixer que la venda de la propietat seria la millor solució al problema d’Ungdomshuset.

La via legal es va desenvolupar en paral·lel amb l’acció al carrer sense que una afectés l’altra. Al cap i a la fi el mateix passava al bàndol institucional, que ja havia fixat una data per el desallotjament per a la setmana  del 13 al 17 de desembre del 2006. En vistes a una gran acció de resistència al desallotjament, la policia va proposar als okupes d’arribar a un acord mentre es desenvolupessin les negociacions, a la qual cosa es van negar rotundament.

Es van fer vàries ofertes de compra, que van començar pels 10 milions de Corones Daneses fins als 13 milions (1,7 milions d’euros) després de vàries negatives per part de Faderhuset. Knud Foldschack va declarar haver exhaurit aquesta via i que era Ruth Evensen qui tenia totes les cartes a la mà per tal de resoldre aquest gran problema per a la ciutat de Copenhaguen.

La seva creuada personal contra el mal, la va fer negar-se a tota oferta raonable.

 

Una crida al suport internacional

Cartell Final Battle

De cares al desallotjament imminent, es va fer circular una carta oberta, convocant els “busca-bregues” del món, per tal que es desplacessin a la ciutat la setmana del 13 al 17 de desembre del 2006 per mostrar el seu suport. L’escrit va circular per fòrums i llistes de correu afins, aconseguint una gran repercussió. L’adjunto integrament en anglès a continuació:

=================================================
Troublemakers of the world – We bid you welcome
=================================================

We invite everybody who supports Ungdomshuset to come to Copenhagen in December. From the 13th through the 17th there will be actions, workshops, concerts and at least one demonstration.

For seven years we have struggled for a political solution that could remove the eviction threat against Ungdomshuset. These efforts have been in vain.

We are still trying to find a peaceful way to save the house, but there is not much to hope for. Though the politicians have spoken a lot they have not done anything. The right-wing Christian sect whom the politicians gave our house to is refusing to sell, despire generous offers from an independent fund. Instead they have asked for permission to tear it down.

From just about everywhere there has been statements of support. From local citizens to revolutionary political groups abroad. Danish labour unions, artists, mucisians and many more have spoken in our favour. We are very greatfull for this support. But so far it has not had an effect on the leadership of the Church that is crusading against us. They still
push for war.

We are still hoping and working for a political solution but from December 14th onwards the question is no longer *if* we are going to be attacked by the police in an eviction attempt. From that day on it will be a question of *when* we are attacked.

That is why we are calling upon all the friends of Ungdomshuset in particular and supporters of squatting and social change in general to come to Copenhagen from the 13th of December. Activities are planned until December 17th, but you are welcome to stay longer. We need you.

Hope to see you here!

Pink Mermaid. Foto: KManolis

“Pink Mermaid”. Foto: KManolis

El gran suport rebut va evitar que es desallotgés la casa en el termini previst. No obstant això, al final, després de molts enfrontaments, destrosses i aldarulls la casa va caure l’1 de març del 2007.

Dos dies més tard, en una acció simbòlica de desprestigi d’una icona de la ciutat, es va pintar de color rosa la famosa sireneta de Copenhaguen. La base la signava el número 69 (número de porta d’Ungdomshuset) i l’A d’anarquia.

El suport internacional va donar molta força a la causa. Tot i perdre la casa, molts activistes encara eren a Copenhaguen i es van generar moltes accions de protesta, altres intents d’okupació i propostes per alliberar altres espais que cobrissin el buit deixat per Ungdomshuset.

 

El precedent de la lluita contra el G8

La 33a edició de la cimera del G8 va tenir lloc del 6 al 8 de juny del 2007 a Rostock (més concretament a Heiligendamm), al nord d’Alemanya. Trobant-se a només quatre hores de Copenhaguen, en cotxe i ferry, és lògic que molts dels activistes de la capital s’hi desplacessin per fer front al poder establert, aquí en un marc molt més ampli i amb l’opurtunitat de posar idees en comú amb altres activistes d’arreu.

Una de les grans lliçons que el moviment altermundialització havia après de les cimeres anteriors, sobretot de la del 2005 a Gleneagles, prop d’Edinburgh, és que s’havia d’actuar conjuntament en una sola acció per tal d’aconseguir un objectiu tant ambiciós com és el de bloquejar la normal execució de la cimera. Multiplicar les accions només servia per afeblir-les i per permetre que les més afins als principis del G8 agaféssin més ressó. És el cas del Live 8 organitzat per Bob Geldof, el 2005 a varis països, en el qual es pretenia erradicar la pobresa mundial demanant-ho [sic] als dirigents dels països del G8. Tant Geldof, dels Boomtown Rats, com Bono d’U2, van valorar l’acció positivament. Els moviments socials internacionals ho van veure com un fracàs. I van apendre la lliçó.

En aquest cas, mesos de preparació i posada en comú de multitud de moviments socials internacionals i nuclis locals alemanys van donar el seu fruit. Es va decidir impedir l’execució de la cimera amb un pla ben estudiat. Es va descartar bloquejar els accessos als dirigents i altres personalitats, doncs estava clar que aquests sempre tindrien la opció d’accedir amb helicopter evitant cap confrontació terrestre. Per contra, es van bloquejar els accessos a tota la resta de personal i subministres que requeria la infraestructura per a un esdeveniment d’aquesta magnitud. Es van marcar una sèrie de punts estratègics per dur a terme el bloqueig que bàsicament eren punts concrets de carreteres i una via de tren. Aquests punts es trobaven dins de la llavors denominada zona roja, custodiada per 16,000 agents de policia. I aquí és on entra en joc la tàctica dels cinc dits.

Cada grup tenia 5 persones designades que mobilitzaven a la resta en una direcció o altra, donant mobilitat al grup a partir de decisions individuals. Això té dues avantatges comparat amb no tenir aquestes figures. Per una banda si la policia ofereix resistència en un punt concret, el grup es pot desplaçar ràpidament a un altre punt. Per altra banda, amb aquestes 5 persones, es poden crear punts diferents d’enfrontament concentrat, provocant que els cordons policials se separin fins al punt de no ser suficientment densos per impedir que els manifestants els atrevessin.

Els cinc dits de Rostock. Foto de Johannes Eisele

Un cop creuat el cordó policial, el grup es dirigeix als punts de bloqueig estratègic

En el cas de Rostock, quan el gruix dels manifestant es trobaven amb el cordó policial al final de la carrretera, al punt on s’entrava a la zona roja, un dels 5 grups es desplaçava a la dreta fent que es dividissin els efectius policials. Llavors un altre ho feia a l’esquerra. Llavors un tercer també a la dreta més enllà que el primer. Al final era impossible impedir el pas dels manifestants. Un cop dins la zona roja, els diferents grups van dirigir-se als punts pre-establerts i es va aconseguir bloquejar l’inici de la cimera, aconseguint un alt grau de satisfacció per part dels manifestants. El que semblava impossible s’havia aconseguit.

 

L’Aktion G13 i la tàctica dels 5 dits

Adhesiu Aktion G13

Del carrer a casa. Tots els espais han de ser lliures. Manifestació i okupació d’una nova Ungdomshuset.

Doncs tornant a Copenhaguen, l’esperit de la tàctica dels cinc dits va fer que els okupes organitzessin un gran esdeveniment per el dia 6 octubre del 2007. La ilusió de ser imparables els va permetre proposar-se un objectiu ambiciós: es va triar una casa per substituir Ungdomshuset i s’en van requerir les claus directament a l’alcaldia. Si com era d’esperar no es concedien, ells mateixos l’okuparien, a la llum del dia i amb data anunciada, desafiant tota mesura per part del govern. S’en va dir Acció G13 per que l’edifici a okupar es trobava al carrer Grøndalsvænge Allé 13.

Aquesta nova versió dels 5 dits de Rostock preveia que tothom pogués trobar el seu lloc en aquesta acció. Des de la massa que donava suport a la iniciativa i estava disposada a participar en una manifestació festiva sense incidències fins als blocs d’acció més directa disposats a enfrontar-se a la policia quan calgués. En tot cas des de l’organització es va deixar clar que era una acció no violenta, però de desobediència i confrontació directa. Tot plegat pretenia fer insuficients els efectius policials, per afeblir l’objectiu final, que era la casa que es volia okupar. Cada grup (cada dit d’aquesta mà unida amb un sol objectiu) tenia un rol definit, un color i un camió del seu color encapçalant el seu bloc.

Hi havia quatre grups de manifestants actius:

  • Verds: El bloc frontal. Amb matalassos i proteccions per fer pressió directa al cordó policial i preparats per si els colpejaven o atacaven amb gassos lacrimogens, tristement comuns a Dinamarca.
  • Blaus: El grup més actiu i amb més mobilitat. Venien preparats per tot i amb l’idea de córrer, saltar i enfilar-se per evitar el cordó policial.
  • Grocs: El bloc feminista, LGTB i per les llibertats sexuals en general.
  • Vermells: El bloc creatiu. Amb diferents accions artístiques ràpides.

I addicionalment:

  • La manifestació més gran i participativa es quedava al darrere i hi participaven families i altres manifestants menys actius i sense intencions de confrontar directament la policia.
  • Hi va haver almenys 12 manifestacions simultànies arreu de Dinamarca per tenir la policia del país ocupada.

Els diferents grups van dirigir-se cap a l’edifici a okupar des de varis punts, afeblint la policia, que en veure impossible frenar l’acció van defensar les seves línies amb força desmesurada, colpejant manifestants, deixant que els seus gossos els mosseguéssin i per sobre de tot, utilitzant una quantitat desmesurada de gas lacrímogen, circumstància especialment controvertida, ja que a manifestacions anteriors la policia havia utilitzat per error el gas lacrimògen Ferret 40, que és potencialment letal si impacta directament amb una persona.

Mapa Aktion G13

Recorregut aproximat de la manifestació principal i dels diferents blocs de colors cap al G13. També hi he marcat Christiania, J69 i D61

Com a resultat final, unes 300 persones van arribar a l’edifici i un petit grup va conquerir-ne el sostre, arribant-hi a issar la bandera pirata en senyal de victoria. L’okupació va durar només unes hores, i la policia va acabar desallotjant i detenint un gran nombre de persones. El dia va acabar amb 436 detencions segons dades oficials. Aquest és el record absolut de detencions en un dia a Dinamarca. Ritt Bjerregaard es negà a fer comentaris sobre la diada. Els activistes, lluny de veure-ho com una victoria pírrica, van celebrar l’èxit de l’acció i en van sortir enfortits, doncs era evident que units, els seus objectius eren possibles.

 

Un nou Ungdomshuset

L’11 d’octubre del 2007 Ritt Bjerregaard va accedir a parlar amb els portaveus d’Ungdomshuset per arribar a una solució pacífica. El juliol del 2008 se’ls van lliurar les claus del que seria el nou Ungdomshuset, un edifici a Dortheavej 61. El nou lloc té avui una activitat diària frenètica, i programació de concerts cada dos per tres. Podeu seguir les seves activitats al lloc web que van obrir des que van instal·lar-se al nou edifici:

Capçalera del lloc web del nou Ungdomshuset

 

http://dortheavej-61.dk/ 

Els activistes van estar un any i mig sense casa, però van saber mantenir-se units i no baixar la intensitat de les seves accions, fins aconseguir els seus objectius. Van fer l’utopia factible.

Espero que hagueu gaudit tant llegint-lo com jo fent-ne la recerca i redactant-lo.

Logo Utopies Factibles
* Aquest article el vaig publicar originalment a Utopies Factibles, un projecte compartit amb Oriol Luján.

Deixa un comentari

Els camps obligatoris se senyalen amb *.