Enllaç permanent

0

OVNI: Observatori de vídeo no identificat

Cartell de l'OVNI 2011

Aquest article és una reflexió sobre alguns dels vídeos de l’edició del 2011 de l’Observatori de Vídeo No Identificat (OVNI), una mostra, amb debats i projeccions de vídeoart duts a terme al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del 23 al 27 de febrer del 2011.

Els tres enllaços següents, són material oficial de la mostra: Un parell de webs i el programa complert amb tots els actes i projeccions.

Web OVNI 2011
Espai dedicat a l’OVNI al web del CCCB
Programa

La mostra obre una reflexió a partir d’una cita de Mahmud Shabistari: “Estàs cec, tot allò que veus és pura imatge” 1. El recull d’obres qüestiona l’experiència d’allò real: noves realitats irrompen a la nostra quotidianitat obrint pas al desconegut.

Només em centraré en una petita mostra de les obres que s’hi van poder veure. He triat els vídeos que em van semblar més interessants, però d’entre aquestes he escollit finalment tan sols aquelles que es poden trobar a internet, per tal de poder oferir la meva opinió, a continuació de l’obra original.

Les obres que comento són:

  • Lorella ZANARDO. Il Corpo delle Donne. 24′ 25″ (2009) 2
  • Asad BUKHARO. Noor Jahan Qalandar. Fragment de 5′ (1971) 3
  • Jean-Gabriel PÉRIOT. Les Barbares. 5′ (2010) 4
  • Anònim. Et la guerre est à peine commencée… 18′ 15″ (2001) 5
  • Spike JONZE. Wax, “California”. 3′ (1995) 6

La tònica general de la mostra és de crítica política i social i a partir d’aquesta questionar noves normes estètiques que sentin les bases per un debat en l’àmbit de la cultura. La majoria de les obres es poden considerar videoart, assaig o documental però també s’hi inclouen fragments televisius, crítiques directes als mass media, vídeos virals, i videoclips.

Il Corpo delle Donne

Autor: Lorella Zanardo
Durada: 24′ 25″
Any: 2009
País: Itàlia

Aquest és un documental clarament crític envers els mitjans de comunicació. Concretament carrega contra la televisió italiana i el seu tractament de les diferències de gènere. Els homes i les dones tenen dos papers estereotipats molt ben definits dels que no escapen amb el pas dels anys. Els homes són presentadors actius que lideren el fil conductor dels programes i les dones són tan sols hosteses amb bona figura, practicament go-go’s que ballen al ritme del presentador.

Tot i que el documental no m’ha agradat gaire (em sembla massa evident i dona massa protagonisme a l’autora) en destaco la rellevància de que se centri en la televisió italiana i no pas en la d’un altre pais. I que es basi en l’actualitat, i no pas el nostre destape, durant la Transsició Eapañola. La societat italiana, i amb ells la seva televisió, s’ha guanyat a pols una fama de masclista que aquest vídeo evidencia. Moltes de les imatges que el vídeo mostra són una caricatura de la situació actual espanyola. Tractant el tema en un lloc tan exagerat, evidentment també es pot extrapolar que la situació és semblant a la nostra, però per sort, veure que passàvem per la mateixa situació ara fa unes dues dècades, ens permet ser optimistes i esperar un progressiu millor tractament de les diferències de gènere. L’última paraula, però, l’acaben tenint els espectadors, tant els homes com les dones.

Noor Jahan Qalandar

Autor: Asad Bukharo
Durada: Fragment de 5′
Any: 1971
País: Pakistan

Aquesta una obra totalment separada del seu context original. Una petita mostra de com un curador pot donar un sentit nou a una obra depenent del context expositiu i per descomptat pel sol fet de fragmentar-la, amb la qual cosa tria el tall que ens vol mostrar. En realitat es tracta d’un llarg metratge, però en aquest fragment només veiem una canço coreografiada en la que l’heroi llibera una dona encadenada. La música, a base de la tabla, un instrument popular hindú, i les imatges, agafen tons frenètics, que culminen amb l’èxtasi del rescat.

Part de l’interès de la reinterpretació, i especialment per a una mostra com aquesta, rau en poder veure el tractament de la figura de la dona al Pakistan dels 70. Les películes més populars, que per aquells anys solien ser les musicals, reflexen les societats que les enregistren. En aquest cas, la pel·lícula es veu en certa manera influenciada per les seves produccions contemporàneas de Hollywood. La sobreactuació, el dramatisme i la teatralització de l’entorn ens serveixen avui dia com a símbol de la dona alliberada de l’esclavatge masclista, no tan sols al primer món sino també com en aquest cas en un país pobre en que la religió (islàmica) encara juga un paper primordial en el dia a dia de les persones que hi viuen.

Les Barbares 7

Autor: Jean-Gabriel Périot
Durada: 5′
Any: 2010
País: França

Si la politique est appelée à revenir,
ce ne sera par le côte du sauvage et de l’imprésentable;

là où s’elèvera cette sourde rumeur où se laisse distinguer le grondement:
“Nous, plèbe; nous, barbares…”

La Résitance infinie – Alain Brossat 8

Aquest producció està directament inspirada en el llibre d’Alain Brossat: La Resitance infinie. Pertany a una sèrie de curtmetratges de l’autor dedicats a la desobediència civil.

La música electrònica ens acompanya al llarg d’una succesió d’imatges grupals, en que els protagonistes posen per al fotograf. Varies fotos de personalitats 9 van donant pas a altres fotos grupals, d’equips esportius, d’empleats, d’escolars, soldats, tribus…

Les imatges (estàtiques) se succeixen a partir de l’efecte de cortineta 10, creant un efecte molt interessant que augmenta en espectacularitat a mesura que avança el metratge. Cada cop les transicions són més properes i les imatges es barregen arribant a encabir-ne unes 10 a la pantalla. És en aquest moment quan irrompen a mode d’interferències, escenes de lluita al carrer i vàries revoltes populars, arribant a ocupar tot l’ample de la pantalla i reduint el ritme musical per permetre’ns un moment de reflexió envers la successió d’imatges que acabem de veure.

La primera part representa els grups “endreçats”, l’ordre, el consens, però també la diplomàcia i l’hipocresia. La segona part ens mostra el caos, la lluita al carrer, la revolta “desendreçada” i explosiva, però també l’esperança i l’idealisme.

Et la guerre est à peine commencée…

Autor: Anònim 11
Durada: 18′ 15″
Any: Probablement 2001
País: Probablement França

L’anonimat d’aquest vídeo, la lluita contra l’ordre establert, internet, França… fa pensar amb el Maig del 68: Queda prohibit prohibir! Segurament no hi ha cap esdeveniment històric que s’ajusti més com a paradigma del potencial revolucionàri, artístic i cultural que suposa internet avui en dia. Col·lectius interconectats, obres col·lectives, desenvolupament desinteressat de programari, consignes a mode de missatges virals a través dela xarxa, movilitzavions massives, cobertura global d’esdeveniments locals…

La guerra tot just comença ara, postula el vídeo, i sóm cadascún de nosaltres, les notres petites queixes, els nostres desitjos, el cúmul de les nopstres decisions individuals els que duran la societat cap a un costat o un altre.

La confecció del documental és molt madura. Es desenvolupa una teòria de la conspiració segons la qual vivim sota el control de vàries entitats amb poder suficient per moure els fils que controlen els petits elements que ens ontrolen a tots nosaltres. La teòria es desenvolupa d’una forma molt pausada, quasi poètica, conferint veracitat a les paraules del narrador. La visió respecte a les revoltes populars és molt auto-crítica, i pretén transferir un activisme conscient i madur. Els mass media s’erigeixen com un enemic omnipresent per sobre d’altres. Qui controla el flux d’informació, controla els informats.

La crítica als mass media agafa tons irònics quan es fan servir fragments populars de pèl·licules generacionals: La música de La taronja mecànica i imatges de Quadrophenia, dels Who.

Wax, “California”

Autor: Spike Jonze
Durada: 2′ 21″
Any: 1995
País: Estats Units d’Amèrica

Aquest treball és un vídeo clip per un grup de punk rock, de Los Angeles, California, anomenats Wax. L’acció d’aquest vídeo clip de curta durada talla la respiració però ningú implicat a l’escena sembla adonar-s’en, ni tan sols el personatge en flames, que sembla més que corri per que perd el bus que per les propies flames que li cremen la roba i el cos al més pur estil bonzo. Els monjos budistes que cometien aquesta terrible forma de suicidi ho feien per protestar devant les injustícies, com ara el règim vietnamita que els oprimia, als anys seixanta. Però el protagonista del vídeo no sembla tenir cap motiu per autoimmolar-se, ni cap dels seus coinciutadans sembla tampoc haver-se pres la molestia de fer-li cap mal. El vídeo ens presenta una escena que no té explicació lògica i és un sol element el que trenca aquesta lògica: el foc.

La idea és molt sencilla però efectiva, la realització és impecable i el resultat immillorable.

El vídeo està ple de contrastos que el fan encara més brillant. S’ens presenta una des_realitat, en la que res funciona sota les lleis de la percepció que regeixen la nostra qüotidianeitat.

Mentre la música ens imposa un ritme ràpid i contundent, el so ens dicta un ritme calmat i passiu. L’acció ens ofereix també aquests binomis a través de la contundència del foc i de la passivitat dels personatges. La realitat, o el que estariem acostumats a veure-hi, xoca amb el que ens ofereix l’enregistrament. Aquestes són les diferències més significatives:

Realitat

  • 10″ aproximadament 12
  • Escena extraordinària
  • La música suggereix velocitat
  • Ens fixariem en l’acció fins la seva conclusió i oblidariem l’entorn
  • A la lletra 13 el cantant es demana per què va anar a viure al sud de California.
Enregistrament

  • 2′ 21″
  • Escena ordinària
  • L’acció està ralentitzada
  • El zoom-out parteix del detall i s’en allunya fins a perdre’l de vista
  • L’imatge ens ofereix un bonzo metropolità que perd l’autobús.

I totes dues visions s’ens ofereixen a l’hora, d’una forma xocant, però amb una realització tant impecable, que la passivitat ens envaeix i trobem aquesta nova realitat concebuda per l’artista com a normal.

Potser t'interessen aquests altres articles:

Notes:

  1. Mahmud Shabistari, El jardí dels secrets. Pèrsia, segle XIII.
  2. Hi ha una pàgina dedicada al vídeo, el llibre i tot el projecte al que ambdós pertanyen: http://www.ilcorpodelledonne.net/
  3. El vídeo està disponible a YouTube: http://www.youtube.com/watch?v=GQJ0gOz4CFI
  4. El vídeo està disponible a Vimeo, dins l’espai del propi autor: http://vimeo.com/15275142
  5. El vídeo es pot trobar arreu d’internet. Aquesta és tansols una de les seves ubicacions: http://www.dailymotion.com/video/x9fveq_et-la-guerre-est-a-peine-commencee_peopleI aquí amb subtítols en anglès: http://www.dailymotion.com/video/x9gyxd_et-la-guerre-est-a-peine-commencee_news
  6. Es pot descàrregar el vídeo en varis formats a la pàgina del Timothy Leary Archive: http://www.archive.org/details/Timothy_Leary_Archives_301.dv 
  7. La fitxa completa d’aquesta producció la podeu trobar a la pàgina de l’autor a: http://www.jgperiot.net/FILMS/BARBARES/Barbarians.htm
  8. Informació sobre l’autor de la cita [en francès] a: http://fr.wikipedia.org/wiki/Alain_Brossat
  9. Entre les personalitats polítiques hi podem reconèixer: Barack Obama, Nicolas Sarkozy, la família d’en George W. Bush, Lula da Silva, Evo Morales, Silvio Berlusconi, Tony Blair, Jose Luis Rodríguez Zapatero…
  10. La cortineta és un procés cinematogràfic a través del qual es produeix una transició visual en la que una imatge es canvia per una altra mitjançant el moviment lateral d’una límit que es mou per la imatge. A un costat hi ha la imatge original i a un altre la nova.
  11. A certs llocs de la xarxa hi atribueix l’autoria a partiimaginarie
  12. Una versió accelerada, ens suggereix, que l’acció triga exactament 13″: http://www.youtube.com/watch?v=u4e_NwHFO7s&feature=related
  13. Lletra de California, del grup Wax:Got me a ride
    and a reason to ignore you
    got me a radio
    ain’t got no speakers
    ain’t much use
    so I’m leaving it
    leaving it for you
    I’m leaving it for you
    could be by for you
    gotta find a room
    and I’m running out of money
    staying out late
    but i gotta get up early
    Why did i move to southern California?
    smile gets so blue
    someone shoulda warned you
    they shoulda warned you

Deixa un comentari

Els camps obligatoris se senyalen amb *.