Enllaç permanent

0

Discurs d’Steve Jobs a Stanford

Logo d'Apple tipus connecting the dots

Aquest article és la transcripció i traducció d’un vídeo del 2005. És un vídeo força popular que s’ha penjat molts cops a YouTube i suma uns 50 milions de reproduccions si tenim en compte les diferents versions disponibles. Es tracta del discurs per la cerimònia de graduació d’Stanford, realitzat per Steve JobsM’he basat amb una transcripció del text en anglès i del propi vídeo original. He intentat ser rigorós en la traducció; no sóc professional, però he intentat suplir les meves mancances dedicant un temps extra a assegurar paraules i a cercar significats específics segons el context. A la xarxa es poden trobar traduccions al castellà força penoses, que per exemple tradueixen commencement 1 per comienzo, que jo he traduït per graduació. La meva traducció la teniu a continuació, en forma de subtítols al vídeo i com a arxiu de subtítols en format srt. Si hi veieu alguna errada us agrairé que m’ho feu saber als comentaris.

 

Traducció al català del discurs d’Steve Jobs per la cerimònia de graduació d’Stanford el 2005
(Catalan translation of the speech by Steve Jobs in the 2005 Stanford commencement)

 

Gràcies. És un honor ser aquí amb vosaltres avui a la cerimònia de graduació d’una de les millors universitats del món. En realitat, mai em vaig graduar a la universitat o sigui que això és el més a prop que he estat mai d’una graduació universitària.

Avui us vull explicar tres històries de la meva vida. Això és tot. No és gran cosa. Només tres històries.

 

La primera història tracta de connectar els punts

Logo d'Apple tipus connecting the dots

Vaig deixar el Reed College 2 després dels sis primers mesos, però després hi vaig seguir anant de manera intermitent uns altres divuit mesos més o menys abans de deixar-ho del tot. I doncs, per què ho vaig deixar? Tot va començar abans que jo nasqués. La meva mare biològica era una jove soltera amb carrera universitària, i va decidir donar-me en adopció. Tenia la forta convicció que havia de ser adoptat per graduats universitaris, així que tot va quedar entès perquè en néixer fos adoptat per un advocat i la seva dona, però quan vaig néixer, van decidir en l’últim minut que en realitat desitjaven una noia. Amb tot, els meus pares, que eren en llista d’espera, van rebre una trucada a mitja nit preguntant-los: “Tenim un nen no desitjat. El voleu?” Ells van respondre: “I tant!” La meva mare biològica es va assabentar més tard que la meva mare no tenia cap títol universitari i el meu pare no s’havia tret el batxillerat. Es va negar a signar els darrers documents d’adopció. Tan sols va cedir, mesos més tard, quan els meus pares van prometre que jo aniria a la universitat.

Així comença la meva vida. I 17 anys més tard, vaig anar a la universitat, però ingènuament vaig triar una universitat que era gairebé tan cara com Stanford, i tots els estalvis de classe treballadora dels meus pares els van gastar en la meva matrícula. Després de sis mesos, no li veia cap mena de sentit. No sabia que volia fer amb la meva vida i no tenia idea de com la universitat m’ajudaria a esbrinar-ho, i allà em teníeu, gastant els diners que els meus pares havien estalviat durant tota la seva vida. Així que vaig decidir deixar-ho i confiar que tot aniria bé. Em va fer força por en aquell moment, però mirant enrere, va ser una de les millors decisions que mai hagi pres. Tant bon punt ho vaig deixar vaig poder deixar d’anar a les classes obligatòries que no m’interessaven i vaig començar a treure el cap a les que semblaven molt més interessants.

No va pas ser un camí de roses. No tenia un dormitori, així que dormia al terra de les habitacions dels meus amics. Retornava envasos de Coca Cola per comprar menjar amb els cinc centaus de dipòsit i caminava 11 quilòmetres travessant la ciutat cada diumenge a la nit per aconseguir un bon àpat a la setmana al temple Hare Krishna. M’encantava. I moltes de les coses amb les que em vaig ensopegar seguint la meva curiositat i intuïció van resultar no tenir preu més endavant. Permeteu-me que us en doni un exemple.

En aquell moment el Reed College oferia la, probablement, millor instrucció en cal·ligrafia del país. Al llarg del campus, cada cartell, cada etiqueta dels calaixos… estava preciosament cal·ligrafiada a mà. Ja que havia deixat la universitat i no havia d’anar a les classes normals, vaig decidir assistir a les classes de cal·ligrafia per aprendre com fer-ho. Vaig aprendre coses sobre les fonts amb i sense gràcies 3, sobre la variació d’espai entre diferents combinacions de lletres, sobre què fa gran una gran tipografia. Era preciós, històric, artísticament subtil d’una forma que escapa a la ciència, i ho vaig trobar fascinant.

Res d’això semblava tenir la més mínima esperança de ser-me útil en el futur. Però 10 anys més tard, quan dissenyàvem el primer ordinador Macintosh, hi vaig tornar a pensar, i ho vam posar al Mac. Va ser el primer ordinador amb tipografies maques. Si mai m’hagués deixat caure per aquell curs específic a la universitat, el Mac mai hauria tingut tipografies múltiples o fonts proporcionalment espaiades, i donat que Windows es va limitar a copiar el Mac 4, probablement cap ordinador personal les tindria.

Si no ho hagués deixat mai, no hauria assistit a aquell curs de cal·ligrafia i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen avui dia.

Per descomptat era impossible connectar els punts mirant el futur quan era a la universitat, però va ser molt, molt clar mirant enrere al cap de 10 anys. Un cop més: No pots connectar els punts mirant endavant. Només els pots connectar mirant enrere, així que has de confiar que els punts d’alguna manera es connectaran en el futur. Has de confiar en alguna cosa – el destí, la vida, el karma, el que sigui 5 – perquè creure que els punts es connectaran en el futur et donarà la confiança per seguir el teu cor, fins i tot quan et dugui fora dels camins fressats, i serà això el que marcarà la diferència.

 

La meva segona història tracta d’amor i de pèrdua

Steve Jobs i Steve Wozniak amb un Apple I un Apple IIc

Jobs i Wozniak, 1984 o posterior

Vaig tenir sort. Vaig descobrir d’hora el que m’agradava fer. En Woz 6 i jo vam començar amb Apple al garatge dels meus pares quan jo tenia vint anys. Vam treballar dur i en deu anys Apple va créixer de ser sols nosaltres dos en un garatge a una companyia valorada en 2.000.000.000 amb més de 4.000 empleats. Acabàvem de presentar la nostra millor creació, el Macintosh, un any abans, i jo acabava de fer els trenta anys… i llavors em van acomiadar. Com et poden acomiadar d’una companyia que tu mateix vas fundar? Bé, mentre Apple creixia vam contractar a algú que jo creia molt capacitat per dirigir la companyia amb mi, i durant més o menys el primer any, les coses van anar bé. Però després la nostra perspectiva de futur va començar a divergir, i finalment vam arribar a un trencament. Quan això va passar, la junta directiva es va posar del seu costat, amb la qual cosa als trenta anys, jo era fora, i de forma molt pública. El que havia estat el centre de tota la meva vida adulta s’havia esvaït, i va ser devastador. Realment no vaig saber què fer durant uns quants mesos. Tenia la sensació d’haver decebut la generació d’empresaris anteriors a mi, que havia deixat caure el testimoni que m’estaven passant. Em vaig reunir amb David Packard i Bob Noyce 7 i vaig provar de disculpar-me per haver-ho espatllat tot. Jo era un fracàs públic i fins i tot vaig pensar en fugir de la Vall 8. Però a poc a poc m’en adonava d’una cosa. Encara estimava el que feia. El gir dels esdeveniments a Apple no havia fet que això canviés gens ni mica. Havia estat rebutjat, però encara estava enamorat. I vaig decidir començar de nou.

Logo de Pixar

Llavors no m’en vaig adonar, però resulta que ser acomiadat d’Apple va ser el millor que em podia passar. La pressió de ser algú reconegut va ser substituïda per la lleugeresa de ser un principiant de nou, menys segur de tot. Em va alliberar dirigint-me a un dels períodes més creatius de la meva vida. Al llarg dels cinc anys següents, vaig crear una companyia anomenada NeXT, una altra anomenada Pixar i vaig enamorar-me d’una dona sorprenent que esdevindria la meva dona. Pixar va crear el primer llargmetratge d’animació per ordinador del món, “Toy Story”, i ara és el millor estudi d’animació a nivell mundial.

Logo de NeXT, dissenyat per Paul RandEn un gir inesperat, Apple va comprar NeXT, i jo vaig tornar a Apple i la tecnologia que vam desenvolupar a NeXT constitueix ara el cor de l’actual renaixement d’Apple, i la Lorene i jo tenim una família meravellosa.

Estic força segur que res d’això hauria passat si no m’haguessin acomiadat d’Apple. Va ser una medicina amb un gust horrible però suposo que al pacient li calia. A vegades la vida et dona cops molt forts 9. No perdis la fe. Estic convençut que l’única cosa que em va permetre tirar endavant va ser que m’estimava el que feia. Has de descobrir que és el que t’estimes, i això és tan vàlid pel treball com per la parella. La feina ocuparà gran part de la teva vida, i l’única manera d’estar satisfet de debò és fer allò que creus que és una feina ben feta, i l’única manera de fer una feina ben feta és estimar el que fas. Si no ho has descobert encara, segueix cercant, i no et conformis. Com passa amb els assumptes del cor, ja sabràs quan ho has trobat, i com tota gran relació només millorarà a mesura que passin els anys. Així que segueix buscant. No et conformis.

 

La meva tercera història tracta sobre la mort

Obituari d'Steve Jobs al web d'Apple

Captura del web d’Apple al morir Jobs

Quan en tenia 17 vaig llegir una cita que venia a dir “Si vius cada dia com si fos el darrer, algun dia pots estar segur que tindràs raó.” Em va impressionar, i des de llavors, durant els últims 33 anys, he mirat al mirall cada matí i m’he preguntat: “Si fos l’últim dia de la meva vida, voldria fer el que estic a punt de fer avui?” I si la resposta era que “no” durant massa dies seguits, sabia que calia canviar alguna cosa. Recordar que aviat seré mort és la cosa més important que he trobat per ajudar-me a prendre les grans decisions vitals, perquè gairebé tot – totes les expectatives externes, tot l’orgull, tota la por a la vergonya o al fracàs – totes aquestes coses s’esfumen davant la mort, deixant només el que és veritablement important. Recordar que moriràs és la millor manera que conec per evitar el parany de pensar que tens alguna cosa a perdre. Ja estàs nu. No hi ha cap raó per no seguir el teu cor.

Fa aproximadament un any, em van diagnosticar càncer. Em van fer un escàner a les 7:30 del matí i mostrava clarament un tumor al pàncrees. Fins llavors ni tan sols sabia què era el pàncrees. Els metges em van dir que pràcticament amb tota certesa era un tipus de càncer incurable i que la meva esperança de vida era de tres a sis mesos. El metge em va aconsellar anar a casa i arreglar els meus assumptes pendents, que en el llenguatge mèdic vol dir “preparat per morir.” Això implica provar de dir als teus fills tot el que penses que els hi anaves a dir en els propers deu anys, i dir-ho en tan sols uns mesos. Significa assegurar-te que deixes tot ben lligat per que tot sigui el més fàcil possible per a la família. Significa dir adéu.

Vaig conviure amb aquell diagnòstic tot el dia. Més tard, al vespre, em van fer una biòpsia introduint-me un endoscopi per la gola, a través del meu estómac fins als meus intestins, em van punxar el pàncrees i van extreure unes quantes cèl·lules del tumor. Jo estava anestesiat, però la meva dona, que era allà, em va dir que quan van examinar les cèl·lules amb el microscopi, el metge es va posar a plorar perquè va resultar ser una forma molt estranya de càncer pancreàtic que es pot curar amb cirurgia. Vaig ser operat i, per sort, ja estic bé.

Va ser el més a prop que he estat de la mort, i espero que ho sigui per unes quantes dècades més. Havent-to viscut, ara en puc parlar amb més coneixement de causa que quan la mort era un concepte útil però purament intel·lectual. Ningú vol morir, ni tan sols la gent que vol anar al cel no vol pas morir per arribar-hi, i no obstant això, la mort és el destí que tots compartim. Ningú se n’escapa. I així és com ha de ser, perquè la mort és probablement la millor invenció de la vida. És l’agent de canvi de la vida, retira els vells per donar pas als nous. En aquest moment, els nous sou vosaltres. Però algun dia, no gaire llunyà, gradualment vosaltres sereu els vells i sereu deixats de banda. Em sap greu ser tan dramàtic, però és força cert. El teu temps és limitat; no el malgastis vivint la vida d’una altra persona. No et deixis atrapar pel dogma de viure segons el que pensen les altres persones. No deixis que la fressa de les opinions dels altres ofegui la teva veu interior, i encara més important, el coratge de seguir el teu cor i la teva intuïció. D’alguna manera ells ja saben el que realment vols esdevenir. La resta és secundari.

Contraportada del darrer exemplar de The whole earth catalog

The whole earth catalog

Quan era jove, hi havia una publicació genial anomenada The whole earth catalog, que va ser una de les bíblies de la meva generació. La va crear un noi anomenat Stuart Brand no gaire lluny d’aquí, a Menlo Park, i li va donar llum amb el seu toc poètic. Això va ser a finals dels anys seixanta, abans dels ordinadors personals i els programes d’autoedició, així que es feia amb màquines d’escriure, tisores i càmeres Polaroid. Era una mena de Google enquadernat en tapa tova 35 anys abans que arribés Google. Era idealista i estava plena d’eines clares i grans conceptes. Stuart i el seu equip van treure varis exemplars de The whole earth catalog, i quan va arribar el seu moment, van publicar un últim exemplar. Era a mitjans dels 60 i jo tenia la vostra edat. A la contraportada del seu darrer exemplar hi havia una fotografia d’una carretera secundària a primera hora del matí, el tipus de carretera on podríeu ser fent auto-stop si fóssiu així d’aventurers. Sota hi havia les paraules: “Seguiu famèlics. Seguiu esbojarrats10. Va ser el seu missatge de comiat al retirar-se. “Seguiu famèlics. Seguiu esbojarrats”. I sempre he desitjat això per a mi, i ara, que us gradueu per començar ben frescos, us ho desitjo a vosaltres. “Seguiu famèlics. Seguiu esbojarrats”.

Moltes gràcies a tots.

Notes:

  1. Una ullada ràpida al Collins English Dictionary – Complete and Unabridged © HarperCollins ens permet apreciar que és la segona accepció la que busquem:

    commencement [kəˈmɛnsmənt] n
    1. the beginning; start
    2. (Social Science / Education) US and Canadian a ceremony for the presentation of awards at secondary schools. US a ceremony for the conferment of academic degrees

  2. Per college hem d’entendre universitat. Hi he deixat college per tractar-se del nom de la institució.
  3. Per la meva sorpresa, gràcia és la traducció en català de la paraula anglesa serif. Una serif, és per tant una tipografia amb gràcies, i una sans serif una tipografia sense gràcies, o de pal sec.
  4. Aquest és un moment espectacular del vídeo, on queda palesa la personalitat inflexible d’Steve Jobs. El públic li riu la gracieta, però ell està ben seriós i deixa entendre que per res del món era una broma.
  5. També hi diu your gut, que no he sapigut molt bé com traduir, però vindria a ser els teus pebrots, les teves ganes, la teva voluntat… en la mateixa línia que les altres vaja.
  6. Steve Wozniak.
  7. David Packard era cofundador de Hewlett-Packard i Bob Noyce ho era d’Intel.
  8. Es refereix a Silicon Valley, la Vall del Silici. És el centre neuràlgic mundial de les empreses d’alta tecnologia.
  9. Literalment hi diu: Et colpejarà el cap amb un maó.
  10. Stay Hungry. Stay Foolish. es podria traduïr de moltes formes. Jo he preferit conservar-ne la brevetat i frescor. Seguiu amb gana (o ganes (de viure la vida)). Seguiu esbojarrats, inconscients, temeraris, apassionats, joves, frescos…

Deixa un comentari

Els camps obligatoris se senyalen amb *.